Les coses estan millors que fa cinc anys, però encara estan força malament.
12 de Juny 2008J | KINSHASA. The Economist. La setmana passada, la situació militar va quedar relativament calma al territori de la RDC. No obstant, es varen assenyalar incidents a la regió de Kivu” Amb aquesta mateixa declaració s’obra de manera repetida i feixuga la conferència de premsa setmanal celebrada per la missió de Pau de les Nacions Unides pel Congo, coneguda per les sigles MONUC, manifestant així que es tracta d’un exercici de descripció de la situació força insuficient.
Tot i que, al gener es va firmar l’acord de pau per a intentar pacificar els territoris fronterers de l’est, sense lleis, a prop d’ Uganda, Rwanda i Burundi, diàriament hi ha enfrontaments entre els tutsis insurgents , milícies locals congoleses i l’armada congolesa. Més de 500.000 refugiats que han fugit dels enfrontaments l’any passat encara tenen por de tornar a casa, amb bona raó. Els civils son cada vegada més el blanc de les represàlies letals de tots els costats. Particularment, el conflicte ha esdevingut tristament cèlebre per l’ utilització freqüent – com a arma de guerra- de violacions i violència sexual per parts de tots els grups implicats.
Però, el progrés del Congo és relatiu. Només fa cinc anys, el país agonitzava al final d’una guerra que havia implicat en la guerra al menys a mitja dotzena d’altres països africans , que van deixar el Congo en ruïnes ,responsables de la pèrdua de vides humanes, a través de la malaltia i del desplaçament, com també de la mateixa lluita armada, de 4 milions de persones, el número més gran de víctimes mortals des de la segona guerra mundial. Per comparar, la violència avui, tot i que amenaça, es més reduïda.
Al 2006 Joseph Kabila va esdevenir el primer líder del Congo escollit democràticament en quatre dècades , en unes votacions organitzades per la UN, i que van ser raonablement lliure i imparcials. Però la seva gegant campanya de promeses – per a va acabar amb les cendres ardents de la guerra del 1998-2003- no s’han realitzat de cap de les maneres. Els enfrontaments en les dues províncies del Kivu, que estan arrelats en el genocidi del 1994 del seu veí Ruanda, van durar més d’una dècada. I la preocupació que un nou front s’està obrint al ja complex conflicte cada vegada pren més força.
Com a part d’un acord consensuat amb el seu antic enemic, Rwanda, el govern del Congo va jurar perseguir, atrapar i derrotar les Forces Democràtiques de Alliberació de de Rwanda ( FDLR). Aquest és un moviment de rebels hutus que tenen la seva base a l’est del Congo des de la seva fugida de Rwanda desprès d’ajudar a orquestrar la matança d’ aproximadament un milió de tutsis i hutus moderats al 1994. El conflicte que involucra els lluitadors de la FDLR està en augment. Hi ha 70000 més refugiats ara al kivu nord que quan es van signar els acords de pau al Gener. Una gran ofensiva en contra els rebels per part de l’armada del Congo, va ser demanada pel govern de Rwanda, te el risc de provocar un nou bany de sang i d’agreujar una ja crisi humanitària extrema i sense control.
Des de la seva posició, LA UN amb prou feina pot ajudar. Al Desembre Kabila va enviar 25000 de les seves forces governamentals per a suprimir la insurgència Tutsi del General Laurent Nkunda a l’est del país, la qual apunta contra el FDLR. Però, varen ser derrocats per una força més petita d’insurgents, sobre uns 4000. Mes enllà del seu compromís , després de la derrota dels cascos blaus Indis de la missió de Pau de Nacions Unides en el nord de Kivu , en donar suport a l’avanç de les tropes congoleses, segons el seu mandat, alguns d’aquests cascos blaus estan acusats de subministrar els rebels hutus, -els quals haurien de ser eliminats per l’armada congolesa, -amb munició a canvi de marfil.
Si la situació a l’est ja es greu, en la resta del Congo no és molt millor. El triomf de Kabila en les eleccions ha deixat de brillar. Bona part del país ha estat durant mesos en vaga sense remuneració de salaris en hospitals, escoles i universitats. En la província de Katanga, al sud est , el centre miner del Congo per excel·lència , l’augment de les inversions estrangeres encara no ha produït nous llocs de treball. En canvi, a tot Àfrica, el cost del menjar i transport s’ha doblat des del començament de la guerra. El crim també ha augmentat.
Mr. Kabila, almenys per ara, ha sabut controlar i encobrir el creixent descontentament. Però, per fer això ha recorregut a la repressió i violència, precisament com feien els seus predecessors. “ per què protestar? Senzillament, et mataran” diu un venedor d’un mercat de Kinshasa, la capital, on la feina ha disminuït i els preus es disparen. “ La policia t’arrestarà. No som lliures de protestar”. Les enèrgiques i regulars repressions de les més mínimes demostracions publiques estan disminuint les esperances dels governs occidentals, els quals desitjaven la Victoria de Kabila en 2006. Aquesta Victoria hauria d’haver suposat una nova era de pluralisme polític, permetent només la pau.
L’oposició, ja força superior en nombre al parlament, es fracturada i presenta diferents faccions. El senador Jean- Pierre Bemba, antic líder rebel que va ser la figura cap de l’oposició i l’opositor de Kabila a les eleccions presidencials, ha estat exiliat a Portugal des de que els seus lluitadors lleials van ser derrotats en tres dies de batalla d’armes als carrers de Kinshasa ara fa més d’un any. No obstant, el darrer mes Bemba va ser arrestat a Bèlgica per ordre emesa per La Cort penal internacional de l’Haia, la qual l’acusa de crims de guerra.
Tot i que les coses es presenten malament, la situació podria ser pitjor, especialment vistes en funció del passat recent. “ Fa cinc anys, ningú no es creia que nosaltres algun dia podríem tenir eleccions i institucions.” diu un banquer de Kinsaha. Considerant aquesta modesta afirmació, hi ha hagut un cert progrés.
Font: The Economist
Traducció: Iris Boadella
